Tremenda historia verídica i personal dels sentiments de l''autor,de l'amor,ràbia, dolor, tendresa i agnegació del que sent un pare que sap que el seu fill " LLullu" al qual la paràlisi no li permet ni tan sols sostenir el cap, no podrà mai veure còrrer com fan els altres nens.
El autor no oculta el sentiment d'impotencia pero sap buscar sempre una opció humana lluny de la autocompasió.
Quiet és un llibre ple d'amor i emocions que con diu l'autor al principi de l'obra " aquet és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat", pero ha sapigut exterioritzar el fet de què tenir un fill discapacitat, no ha suposat un impediment, sinó més aviat un estímul.
El autor no oculta el sentiment d'impotencia pero sap buscar sempre una opció humana lluny de la autocompasió.
Quiet és un llibre ple d'amor i emocions que con diu l'autor al principi de l'obra " aquet és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat", pero ha sapigut exterioritzar el fet de què tenir un fill discapacitat, no ha suposat un impediment, sinó més aviat un estímul.
Episodis d'un realisma molt cru que fan pasar al lector per totes les emocions possibles de, tendresa,rabia,ironia, amor, esperança ........... amb un final impresionant.
8 comentarios:
en lo poco que he logrado leer veo una historia de superacion personal ejemplar.
estoy instalando un nuevo traductor para leerte bien, saludos amiga mia
Hola Pakiba, soy Don Vito Andolina,del blog ligero de equipaje, blog que sigues,hay un tal Luis Miguel que va dejando mensajes con mi dirección de blog,pero no soy yo, lamento las molestias pero hay gente para todo ya sabes..disculpas, buena tarde, besos vespertinos..
Hem sembla que amb el que expliques si el llegís hem faria un tip de plorar.
Una abraçada.
Hola:
Segur que omple de tendresa.
Saps a casa tinc un llibre que es diu EL SEU NOM ES OLGA, escrit per en Josep Maria Espinás, que parla de la seva filla amb el síndrome de Down i del tarana diari.
El va escriurer fa molts anys. A mi amb va arribar el cor el veurer que aquesta noieta, acompanyaba molt el seu pare i es valia per si mateixa, en moltes coses cotidianes.
Una abraçada, Montserrat
ha de ser un llibre molt dur, que segur ens pot ensenyar moltes coses
Don Vito, no te preocupes siempre hay personas que se entretienen molestando a los demás. Lo tengo en cuenta.
Abuela, espero que tengas ese traductor pronto.
Montserrat, Magazine, Garbi, es un llibre que no fa plorar ,al contrari,el seu autor ho explica d'una manera tan natural que hi ha moments en que rius i tot, a mi m'agrat molt.
Ya te he dicho alguna vez que soy una enganchada total a la lectura.
No conozco este libro, pero lo buscaré, promete ser estupendo.
Gracias por la información.
Un besito.
Pareis molt bo pero no vuic llegir ises coses hara mateisa. Un bes molt fort
Publicar un comentario