covarda,vella,tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-m'en,
nord enllà.
on diuen que la gen és neta
i noble,culta, rica,lliure,
desvetallada i feliç !
Aleshores, a la congregació, els germans
dirien
desaprovat: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que s'en va del seu indret"
mentre jo, ja ben lluny, en riuria
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aqui´fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,bruta,trista,dissortada pàtria.
Salvador Espriu
4 comentarios:
Gracies, gracies, gracies, per publicar aquest Poema del que fou gran poeta i escriptor Salvador Espriu.
Reb una abraçada de la teva amiga, Montserrat
querida Pakiba, no puedo traducir el poema, te dejo mi abrazo querida amiga
Poema hermosísimo.
No hablo tu idioma, pero sí puedo entenderlo.
Gracias.
Un abrazo.
Yo tampoco soy capaz de traducirlo al castellano, pero me da que tiene que ser lindísimo.
Te deseo felices sueños
Besos
Publicar un comentario