BARCELONA

BARCELONA
Barcelona es bona si la bossa sona, tan si sona com si no Barcelona es bona

viernes, 28 de septiembre de 2012

LA PLAÇA DEL DIAMANT

La plaça del Diamant és una novel-la de l'escriptora Mercè Rodoreda.  Primerament anomenada Colometa es la seva obra principal, es un clàssic de la literatura catalana de potguerra publicada al mes de març del any 1962  (ara fa 50 anys).
Amb el rarefons de la República i la guerra civil , narra la historia de la jove Natalia que acepta sense rondinar tot allò que la vida i el seu marit Quimet ,le imposa, fins i tot que li canvien el nom per el de Colometa.
Aquesta resignació acaba amb l'arribada de la guerra i es rebel-la contra tot allò que considera injust.
Al final de la novel-la deixarà de ser la Colometa per convertir-se en la senyora Natalia .Un canvi de nom que significa un canvi de personalitat.
Els monòlogs de la Colometa ens descriuen la vida cotidiana del barri de Gracia a Barcelona i sobre tot les dificultats  viscudes per tota una generació,especialment per les seves dones, amb la irrupció de la República ,i que progressivament testimonien la desfeta que marcarà de forma determinant la vida de molts catalans i catalanes duran massa temps.
El crit final de la Colometa a la plaça del Diamant és el crit d'angoixa i desesperació de tot una generació que es lamenta de la juventud perduda i sobreviu a la miseria no només material d'una época encara molt prospera.
Rellegir La plaça del Diamant l'any del 50e aniversari de la seva publicació constitueix tot un plaer.

El crit de la Colometa (1984)escultura de Xavier Medina.ubicada a la Plaça del Diamant.




 

4 comentarios:

Garbí24 dijo...

una novela massa autèntica i tot....però bona

Colotordoc dijo...

Desconocida novela para mi, pero ya me enteraré bien de ella para leerla.

Besote

Pluvisca dijo...

Me gustó mucho tanto la novela como la peli, aún recuerdo lo jóvenes que estaban Silvia Munt y rl marido

El oreo dia estuve en la plaza, siempre me hace pensar en la novela

Petons

Marina Filgueira dijo...

¡Hola Pakiba!!!

Caramba, como me ha gustado ver el reportaje en el vídeo algunos. Me he emocionado al verla bailar.
No cabe duda que de algún modo forma parte de nuestra memoria colectiva, de nuestro pasado no tan lejano.
¡Era muy bonita!

Gracia Paki, ha sido un placer pasar por tu casa.

Te dejo mi cálido abrazo y mi estima.
Feliz semana.