CON TODO MI RESPETO PARA LOS QUE NOS DEJARON-CATALICOS Y PROTESTANTES.

 2 DE NOVIEMBRE DIA FIELES DIFUNTOS.

CEMENTERIO DE LOS INGLESES-MALAGA.
Antes de la fundación del cementerio en 1831, la muerte de un cristiano que no profesara la fe Católica-Romana era un problema. En la ciudad de Málaga la ley local prohibia los enterramientos de los no católicos a la luz del día, y especificaba que debian ser enterrados a la orilla del mar  a la luz de las antorchas y enterrados de pie en la arena, siendo dejados a merced del mar y de los perros.

Construido en 1831 sobre un terreno cedido por el Gobernador de Málaga  al entonces Cónsul Británico , fue posteriormente traspasado por Real Decreto al gobierno británico. El cementerio ha sido hogar desde 1891 de la Iglesia Anglicana de San Jorge bajo la autoridad de la Diócesis Europea de Europa.

El cementerio, situado en el corazón de Málaga, es el lugar de descanso de muchas personalidades inglesas y españolas y de otras nacionalidades de paso por Andalucia.

Los enterramientos que se han efectuado a lo largo de todos estos años nos proporcionan un archivo histórico de las comunidades británicas y otras comunidades  cristiano-protestantes que han residido en la Costa del Sol desde 1831.

DIA 1 DE NOVEMBRE

AVUI DIA DEL SANT DE TOTHOM US VUI ENVIA LES MEVES.....

 

TOTS SANTS

 LES CREENCES.

Era creença que la nit de tots Sants les ànimes dels avantpassats retornaven a les cases i els llocs on havien viscut. Fins i tot es precisava l'hora: a partir de les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins  l'endemà a la mateixa hora.

Aquesta idea del retorns dels avantpassats no anava sempre lligada als temors que inspira la mort i els esperits en la nostra cultura i que es veu reflectida en l'existencia d'una literatura o un cinema de terror basats en la idea del retorn dels difunts.

Sense afirmar que no existís aquest caràcter terrible, cal apuntar que, en les antigues cultures, els difuns ,i especialment els avanpassats eren considerats com a protectors de la casa,con una mena de petites divinitats familiars en qui confiar. I si en tot cas hi havia alguns moments de l'any en què els esperits podrien ser perillosos, hi havia els corresponents rituals per conjurar-los.

Aquesta idea dels morts-protectors es conserva encara en moltes de les tradicions que han arribat fins a nosaltres. Tradicions com la de posar aquesta nit un plat més a la taula , o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé, obrir les portes perquè passin les ànimes, o mirar de no moure massa coses pels racons,convençuts que eren els llocs de la casa on es quedaven les animetes.

Hi ha força costums relacionats amb el foc i les ànimes: posar un llum a  porta de la casa per guiar-les, encendre el foc de la llar perquè s'escalfin ,encendre espelmes o lluns d'oli a les habitacions o a la cuina en record dels difunts....

Es creu que les ànimes que són al purgatori retornen a les cases i si troben bona acollida de part del seus familiars, van directes al cel, i si no, han de continuar penant.

Altres creences afecten directament als infants. Així , en fer la castanyada es deia als nens que no es mengesin totes les castanyes perquè si no en deixaven  alguna per les ánimes , aquestes anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. Els nens, és clar, preferien deixar-ne alguna als peus del llit- que l'endemà trobaven canviada per un panellet- o al plat del sopar. En algunes poblacions, els infants posaven una castanya en cada graò de l'escala de la casa o pels racons i d'altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè , a la nits, els morts no se'ls enduguessin.

Malgrat la seva cristianizació, la festa de Tots Sants ha conservat en el seu costumari tota una  sèrie d'elements que corresponen a creences anteriors al cristianisme.

Un dels costuns més característics de la diada de Tots Sants es la castanyada. La castanya és un dels productes per excel-lencia de la tardor.

A més de les castanyas , hi ha altres menjas tipic d'aquesta diada, els panellets ,els boniatos i la fruita confitada.

 

 

HUEVOS RELLENOS DE CARNE CON BECHAMEL Y AL HORNO.

8 huevos
1 lata de tomate frito
1 cebolla
- queso rayado emmental
400 g. de carne picada de cerdo
1/2 vaso de vino blanco
- aceite
- sal

Bechamel:
3/4 l.de leche
3 cucharadas de harina
50 g. de mantequilla
- sal.

Ponemos los huevos a hervir con abundante agua y sal y dejamos cocer un cuerto de hora, cuando están los dejamos enfriar ( si los ponemos en agua fria, se enfrian antes),los pelamos y los partimos a lo largo y quitamos las yemas y las reservamos.

Rayamos la cebolla y la freimos, sin que llegue a dorarse, añadimos la carne picada ,removiendo bien para que no se hagan pelotas. Una vez la carne hecha añadimos las yemas,( reservando dos para añadirlas después), el vino blanco ,el tomate frito ,la sal y dejamos cocer unos 5 minutos hasta formar una masa.

Rellenamos los huevos y los vamos poniendo en una bandeja para el horno, vertemos la bechamel por encima ,las yemas y el queso rayado y los ponemos al horno a gratinar .

Los retiramos cuando esten bien doraditos y a comer.

 

SIRENA

"Amb llur bellesa i l'encís de llurs cants,
les sirenes  atreien els navegants  per fer-los
negar en els abismes del mar".

Abriga'm amb els teus cabells,
vull romandre amb tu
en aquesta nit silent.
Vull gaudir del repòs
en la nuesa dels teus pits.
deixa'm perdre en un somni
de petons inacabable,
poder sentir el teu alè
en cadascum dels "t'estimo" que en diràs.


Aviat he de partir...
com sempre
cap a la llarga platja solitària...
Guardaré gelós, en el meu cor
cada "t'estimo ".
guardaran els meus ulls
cada mirada teva
I el vent vindrà a besar-me,
cada nit ,amb la teva nuesa.


Aviat he de partir...
com sempre
cap a la llarga platja solitària.
Deixaré que les ones
besin els meus peus,
i miraré l'horitzó
que mai s'acaba.


I esperaré el teu cant
que sempre diu adéu.
I cantaré el teu nom al mar: SIRENA
I seré captiu del teu amor,com sempre,
en la llarga platja solitària.
   Xavier Orozco

CLUB DE LECTURA

Hem començat el Club de Lectura i ara estem llegint:

 El 23 de setembre de 1963 a Roccacolomba, un poble sicilià, mor la Mennulara (la recolectora de almendras) , que ha dedicat tota la seva vida a servir els senyors Alfallipe. Però la Mennulara no havia estat una serventa i prou, sinó que va aconseguir canviar la seva feina al camp per la d'administradora dels bens de la familia per la qual treballava, i els problemes d'herència i les incògnites que sorgeixen arran de la mort d'una criada atípica provoquen els comentaris de la gent.

 La novela comença al'estiu de 1963 i fa un recordatori de la vida de María Rosa Inzerillo des dels anys 20 fins als 60 i descriu la Sicilia d'aquells temps, de criats i senyors, i ens presenta un país ple de prejudicis i de conspiracións entre el poder polític i la mafía.

 ===         Tenia la voz más potente de 

             todos,cuando era necesario

             llamar a alguien desde lejos,a

             ella se dirigía la guardiana,

             parecia una cantante.

             -- Ojalá se hubiera dedicado

             al canto,me gustaba mucho

             cuando cantaban las mujeres 

             y los críos, y su voz se

             levantaba melodiosa.

MEMORIA HISTÓRICA.

SEMIRAMIS  es el nombre del barco de la Cruz Roja francesa, que el viernes 2 de abril de 1954, transportó hasta Barcelona desde el puerto de Odesa a 219 hombres de la División Azul, 7 de la Legión Azul, 21 de las SS y un aviador que permanecian como prisioneros de guerra en la Unión Soviética. En ese barco también se repatriaron las dotaciones de la marina mercante al servicio de la República durante la Guerra Civil que fueron confinadas por las autoridades soviéticas en 1939.

El buque atraca a las 5:35 h. de la tarde . Dan la bienvenida a los repatriados el ministro Secretario General del Movimiento Raimundo Fernández Cuesta y el del Ejército Agustín Muñoz Grandes, a quines acompaña el Delegado Nacional de Sanidad Agustín Aznar.  En la basílica de la Merced se celebra una ceremonia de acción de gracias presidida por el arzobispo-obispo de Barcelona ,Modrego.

En recuerdo del padre de una entrañable amiga que vino en ese barco.